ESCOLA VALL DE NÉSPOLA: CRIS, SEMPRE ET RECORDAREM!
Hi ha trucades que et glacen el cor, trucades que no voldries rebre mai, però una cosa és el que desitges i l’altra és el que reps.
Diumenge ens van trucar per dir-nos que la Cris havia mort. Així de ras i sec. Perquè hi ha notícies que no es poden maquillar. Són com són i cal entomar-les amb la seva cruesa.
Fa uns quants anys, més de deu, quan l’escola Vall de Néspola no tenia encara aquest nom, sinó que es coneixia només per l’escola de Mura, va arribar una mestra, la Cris, que acabava d’aprovar les oposicions i li donaren la plaça a l’escola. La plaça i el càrrec de direcció. Tot de cop. A més a més era l’única mestra fixe de l’escola, més endavant n’arribaria algun altre. A l’escola cap mestra havia arrelat, ja fos per un motiu o per altre, però a partir d’aleshores les coses van començar a canviar.
Va arribar aclaparada per la responsabilitat i a l’hora amb molta il·lusió i empenta. El cap bullint-li de mil teories pedagògiques i idees que havia vist i estudiat i es trobava, que per fi, podia posar a la pràctica allò que tant l’emocionava i tant desitjava. Els inicis van ser complicats, sense massa equip amb qui recolzar-se, però poc a poc va anar fent equip i va iniciar la transformació de l’escola, juntament amb d’altres mestres.
Amb els anys, aquella escola que tenia una vintena d’infants quan arribà, va anar creixent. Bàsicament perquè la proposta que hi havia, que ella havia engegat, engrescava a la gent i famílies d’altres contrades, assabentades que s’estava fent una escola respectuosa amb els infants, que els escoltava i donava resposta als seus anhels, una escola oberta a l’entorn, on la reflexió pedagògica era un dels pilars i on les famílies podien participar en el dia a dia, va fer que esdevingués una escola referent. Una escola desitjada.
L’escola ha anat creixent. De vint infants s’ha passat a mig centenar, en un poble on hi viuen poc més de dues-centes persones. Qualsevol projecte necessita d’algú que hi cregui, que en prengui les regnes i empenyi quan cal i en el cas de l’escola, aquesta persona va ser la Cris, que va veure en l’escola un gran potencial, on poder posar a la pràctica allò après a la Universitat com a models ideals. Va aconseguir fer equip i alhora fer xarxa amb el poble, aconseguint que l’escola esdevingués el centre d'aquest.
L’escola d’avui no s’entendria sense el seu pas, no s’entendria ni, segurament, hi seria. Podria semblar un tòpic dir que una escola rural és com una família, però la realitat és aquesta. Hi ha pocs mestres i els que hi ha treballen colze a colze i passen moltes hores junts, perquè la feina és gairebé la mateixa que a les altres escoles però hi ha menys mans i per això, el paper de les famílies també és molt important i amb el temps i la feina i les hores passades junts, totes aquelles persones comparteixen molt, a més de la il·lusió pel projecte i estableixen complicitats i lligams, i a la llarga la línia que separa el company de feina de l’amic es desdibuixa, com la línia que separa el pare o la mare de la mestra i la companya esdevé amiga i l’amiga companya i les famílies, còmplices d’allò que s’esdevé.
Per això, el seu pas per l’escola ha deixat una petjada fonda al cor dels que vam compartir el projecte amb ella, una empremta ben marcada.
Avui, tenim el cor trist perquè una gran mestra, amiga, mare i dona ens ha deixat, però les llàgrimes que ens cauen, salades i amargues, no amaguen un somriure mig esbossat quan pensem en aquells moments que vàrem viure rient a cor que vols, debatent sobre educació, atrafegats per preparar quelcom, ja fos una obra de teatre per sorprendre els infants o bé una sortida especial, perquè vàrem viure moments únics, que ens feren créixer com a persones i com a professionals.
Amb ella vàrem viure molts moments intensos, moments de vida que ens han marcat i han marcat l’escola i sabem que des d’allà on sigui, que de ben segur voldria passar desapercebuda, perquè mai era de ser el centre d’atenció, ens mirarà alegre i contenta per l’escola que ha deixat i segurament ens diria, seguiu, endavant, que queda feina i els infants s’ho mereixen.
Moltes gràcies Cris. Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada